Fa poques setmanes, la European Music School Union (EMU) va signar una carta oberta reclamant més ambició pressupostària per a la cultura dins l’AgoraEU, el nou programa que la Comissió Europea vol per al marc financer 2028-2034. El gest, discret en aparença, apunta a una qüestió de fons que interpel·la directament qui gestiona escoles de música: on se situa l’ensenyament musical en l’arquitectura de finançament que Europa està dissenyant per a la pròxima dècada, i amb quina visibilitat.

Convé recordar de què parlem. L’AgoraEU és una proposta que la Comissió va presentar el 17 de juliol de 2025 i que fusiona en un únic instrument tres línies fins ara separades: la vessant de cultura del programa Creative Europe, un nou component de mitjans anomenat MEDIA+ i el programa de drets i valors CERV+. La lògica és d’integració administrativa. En comptes de tres programes amb governança pròpia, un de sol amb quatre grans objectius que van de la diversitat lingüística i el patrimoni a la llibertat artística i la ciutadania activa.

Una xifra petita, un debat gran

El nucli de la polèmica és quantitatiu. La carta oberta impulsada per Culture Action Europe, del 7 de juliol de 2026 i subscrita per més de 140 organitzacions —l’EMU entre elles—, denuncia que la dotació prevista per a la cultura, uns 1.800 milions d’euros per a tot el període (al voltant de 260 milions anuals), equival a «nou cèntims per cada cent euros» del pressupost comunitari. Les entitats reclamen que la cultura tingui garantit com a mínim el 25% del total de l’AgoraEU i que la xifra del Parlament serveixi de terra, no de sostre.

El Parlament Europeu, per la seva banda, va fixar la seva posició el 28 d’abril de 2026 elevant la dotació del programa fins a 10.720 milions d’euros, 2.140 milions més que la proposta de la Comissió; la comissió de Cultura (CULT) havia demanat encara més, fins a 12.000 milions. Tot i l’increment, el pes de l’AgoraEU sobre el conjunt del marc financer amb prou feines passa del 0,43% al 0,53%. La distància respecte a l’objectiu de destinar un 2% del pressupost a la cultura continua sent enorme.

Per què això arriba a l’aula d’una escola municipal

Aquí cal ser precisos per no confondre nivells. Els fons europeus no paguen les nòmines del professorat ni el lloguer d’un aula de l’escola municipal de música; això depèn dels ajuntaments i, en el nostre cas, de la Generalitat. La setmana passada mateix, la Comunitat Valenciana convocava 11,3 milions d’euros per finançar fins al 50% de les despeses de les seves escoles de música i arts escèniques, amb un mòdul específic per als municipis en risc de despoblament. Aquest és el diner que sosté l’activitat ordinària, i és estructuralment local i autonòmic.

El que Europa finança és una altra cosa: mobilitat, cooperació transnacional, xarxes professionals, formació del professorat. No és casual que l’EMU hagi publicat aquest mateix juliol els TEAM Learning Outcomes per a la formació del professorat de música, un marc de referència comú per a tot el continent. La convivència d’aquests dos plans —el finançament operatiu, arrelat al territori, i la infraestructura de cooperació i legitimació, situada a escala europea— descriu bé el que Elinor Ostrom anomenava un sistema policèntric: diversos centres de decisió que operen amb regles pròpies però que s’afecten mútuament. Un gestor que només miri el seu pressupost municipal no veurà el segon pla; i, tanmateix, és aquest segon pla el que fixa els estàndards professionals amb què més tard es mesurarà la seva escola.

La integració com a reforma, i els seus riscos

Que tres programes es fusionin en un no és neutre. Christopher Pollitt i Geert Bouckaert han documentat com les reformes estructurals de la gestió pública —fusions, agencificacions, reorganitzacions— rarament són simples operacions tècniques: redistribueixen visibilitat, poder i capacitat de defensar cada partida quan arriben les retallades. La preocupació que expressa el sector és exactament aquesta. Sense una línia pressupostària diferenciada i una governança pròpia, la cultura corre el risc de veure’s «redirigida» cap a altres prioritats dins d’un paraigua més gran. B. Guy Peters ho formularia com el dilema clàssic del disseny institucional: la coordinació que promet una estructura integrada es paga sovint amb la pèrdua de defensors especialitzats i de rendició de comptes nítida.

Hi ha una tensió més subtil, de fons cultural. Quan la música escolar es justifica sobretot pel seu retorn —competitivitat de les indústries creatives, ocupació, atracció de talent—, s’accepta implícitament que el seu valor s’ha de mesurar amb la vara d’altres sectors. Pierre Bourdieu advertiria que això erosiona l’autonomia del camp cultural, que perd la capacitat de definir els seus propis criteris d’excel·lència. Els arguments que sostenen la carta oberta ho il·lustren: es invoca que la UNESCO preveu una caiguda del 24% dels ingressos dels creadors musicals per efecte de la IA generativa cap al 2028, i que gairebé la meitat dels artistes europeus treballen en males condicions. Són arguments defensius, formulats en el llenguatge de l’amenaça econòmica. Necessaris, probablement; però revelen des de quina posició de feblesa negocia el sector.

Implicacions per a la direcció pública

Per a qui dirigeix una escola de música o coordina una política d’ensenyaments artístics, la lliçó operativa no és que hagi d’esperar diners de Brussel·les per pagar el dia a dia. És que el marc europeu fixa el terreny simbòlic i professional on es jugarà la legitimitat del sector durant la pròxima dècada. Val la pena, doncs, seguir de prop el tràmit de l’AgoraEU i mantenir viva la interlocució amb les xarxes continentals, perquè és allà on es negocien els estàndards de formació i els arguments amb què després es defensaran els pressupostos de casa. I val la pena, sobretot, no delegar del tot el relat: si la música escolar només sap justificar-se com a antídot contra una amenaça, haurà renunciat a explicar per què val la pena per si mateixa. El pressupost, al capdavall, és la traducció numèrica d’una jerarquia de valors; i les xifres que ara es discuteixen a Estrasburg diuen, amb una franquesa incòmoda, quin lloc ocupa avui la cultura en aquesta jerarquia.

Fonts

• EMU News – European Music School Union
• EU budget 2028-2034: new AgoraEU programme (Comissió Europea)
• 70+ organisations call for a more ambitious budget for culture in AgoraEU (Culture Action Europe)
• European Parliament proposes a budgetary increase for AgoraEU (Culture Action Europe)
• Educación destina 11,2 millones a las escuelas de música y artes escénicas de la Comunitat Valenciana (Valencia News)