La plaça i el sorteig: accés i equitat a les escoles municipals de música

Anàlisi de gestió pública — 5 d’agost de 2026

Quan un ajuntament ofereix 672 places de música i n’ha de repartir moltes menys de les que voldrien les famílies, el criteri amb què tria deixa de ser un detall administratiu i esdevé una decisió de política pública. És exactament el que ha tornat a passar aquest curs a Barcelona. Les cinc escoles municipals de música de la ciutat —Can Fargues, Can Ponsic, l’Eixample–Joan Manuel Serrat, Nou Barris i Sant Andreu–Mestre Pich Santasusana— han obert la preinscripció per al curs 2026-2027 amb una oferta de 672 places, sobre una base de més de 3.000 alumnes ja matriculats. El procediment preveu, quan hi ha més sol·licituds que places, un sorteig de desempat i llistes d’espera. La regidoria d’Educació ho ha formulat amb una fórmula que val la pena retenir: la formació musical com a «eina d’equitat, de cohesió i d’oportunitats».

Aquesta declaració conté una promesa i, alhora, la seva pròpia contradicció potencial. Un servei pot proposar-se ser instrument d’igualació i acabar sent, sense voler-ho, un mecanisme de distinció. Aquí és on convé aturar-se.

El vessant que la sociologia va anticipar

Pierre Bourdieu va descriure com les competències culturals aparentment «naturals» —tocar un instrument, reconèixer un repertori, moure’s amb comoditat en un entorn artístic— són en realitat capital transmès, desigualment distribuït segons l’origen social. L’educació musical hi ocupa un lloc delicat: és una de les vies més eficaces per democratitzar aquest capital i, simultàniament, un dels terrenys on la reproducció social opera amb més discreció. Qui coneix l’existència de l’escola municipal, qui domina el calendari de preinscripció telemàtica, qui pot acompanyar l’infant a les proves i qui pot assumir la despesa recurrent no es distribueix a l’atzar per la ciutat.

Per això el disseny fi del procediment importa tant com el discurs. Barcelona hi ha respost amb bonificacions de fins al 70% de la quota en funció de la renda, i altres municipis catalans han anat més enllà cap a models de quota íntegrament graduada. Terrassa, per exemple, aplica una tarifació social construïda sobre els principis d’inclusivitat, justícia social i progressivitat, on la família paga en proporció a la seva capacitat econòmica i on fins i tot s’incentiva amb descomptes l’aprenentatge d’instruments minoritaris. La lògica és clara: si el preu és una barrera, es modula el preu.

Ara bé, la tarifació resol el cost, no l’escassetat. I l’escassetat s’administra amb un altre instrument.

El sorteig com a decisió distributiva

Quan la demanda supera l’oferta, l’administració ha de racionar. Michael Lipsky va mostrar fa dècades que és precisament en aquests punts de contacte —on el servei topa amb el límit dels seus recursos— on es juga bona part de la política real, sovint a través de decisions que no es presenten com a polítiques sinó com a tràmits. El sorteig té una virtut evident enfront de la cua per ordre d’arribada o de la selecció per aptitud demostrada: no premia ni qui va arribar primer amb informació privilegiada ni qui ja porta anys de conservatori pagat pels pares. Reparteix l’atzar de manera formalment neutra.

Aquesta neutralitat, tanmateix, és neutra respecte a qui ja ha arribat a la porta. No fa res per a qui no s’hi ha presentat mai. Un sorteig equitatiu entre els sol·licitants pot conviure amb una composició de sol·licitants profundament esbiaixada. La qüestió operativa que se’n deriva no és, doncs, si el sorteig és just, sinó què fa l’administració abans del sorteig: com difon l’oferta, com capta les famílies que no s’hi acostarien espontàniament, com acompanya la matrícula. La justícia del repartiment depèn de la justícia de la llista.

L’escola de música com a bé coproduït

Hi ha una tercera lent que evita reduir el problema a preus i places. Elinor Ostrom i, en la seva estela aplicada als serveis públics, Tony Bovaird i John Alford van insistir que molts serveis no es «lliuren» a un usuari passiu sinó que es coprodueixen amb ell. Una escola de música no funciona si la família no sosté l’estudi a casa, si el teixit associatiu i les entitats del barri no hi aporten activitat, si l’ajuntament no la teixeix amb les escoles reglades i els equipaments culturals. El valor no s’entrega: es construeix entre diverses mans.

Aquesta mirada canvia el que compta com a èxit. No n’hi ha prou de comptar places adjudicades; cal preguntar-se quin arrelament comunitari genera cada centre i quina xarxa activa al seu voltant. És també la lògica que sosté l’escala europea del sector: la European Music School Union agrupa 26 associacions nacionals, prop de 6.000 escoles i uns 4 milions d’alumnes, amb l’accessibilitat «al públic més ampli possible» com a divisa compartida. A l’Europa central i nòrdica, l’escola de música pública és una institució de proximitat densament implantada; el repte català —amb una xarxa vertebrada per entitats com l’Associació Catalana d’Escoles de Música— és menys inventar el model que consolidar-ne la cobertura i l’equitat efectiva.

Consideracions per a la direcció pública

Per a qui dirigeix aquests serveis, la lliçó és que l’equitat no es decreta en un titular; s’inscriu en el detall dels procediments. Tres palanques mereixen atenció desigual. La més visible, la tarifació social, ja és força madura a Catalunya i té recorregut de perfeccionament tècnic. La menys treballada és la captació prèvia: sense una política activa d’arribada a les famílies allunyades, el sorteig més net repartirà places entre els de sempre. I la més estratègica és la governança de xarxa —la relació amb l’escola reglada, amb el teixit del barri i amb la resta de la xarxa municipal—, perquè és allà on una escola de música deixa de ser un servei que s’ofereix i esdevé un bé que la comunitat sosté.

Mesurar només places adjudicades i quotes bonificades donaria una fotografia tranquil·litzadora i incompleta. La pregunta incòmoda, la que hauria de guiar l’avaluació, és qui no ha arribat mai a entrar al sorteig. Respondre-la exigeix dades que rarament es recullen, i decisions que no sempre es prenen.

Blog personal