L’ètica com a horitzó: les escoles de música europees davant el mirall del de l’oferta de places

Publicat el per

28 de juliol de 2026

Els dies 25 i 26 de setembre, la mdw – Universitat de Música i Arts Escèniques de Viena acollirà el 4t Simposi Europeu d’Escoles de Música i Art (EMSS), convocat per la European Music School Union sota un títol que convé llegir amb atenció: The Ethical Horizons of Music and Art Schools. La trobada es proposa interrogar què és, en el context d’aquests centres, allò «correcte, bo, just i obligatori». Entre les ponències principals, Alexandra Kertz-Welzel (Múnic) abordarà la missió social de les escoles d’art davant un futur incert, i Guadalupe López-Íñiguez (Acadèmia Sibelius, Hèlsinki) hi portarà una crítica des de l’ètica de la cura sobre com el sistema «excepcionalitza i esborra» els infants amb talent musical.

Que un sector s’aplegui al voltant de la pregunta ètica —i no de l’indicador de rendiment— no és un detall menor. La EMU no és un actor marginal: agrupa 26 associacions nacionals que representen unes 6.000 escoles, 170.000 professionals i quatre milions d’alumnes. Quan una xarxa d’aquesta escala decideix que el seu debat de referència gira sobre la justícia i l’obligació moral, està assenyalant un cansament respecte del vocabulari que ha dominat la gestió pública durant dècades.

Del rendiment a la cura

Aquell vocabulari té nom. La Nova Gestió Pública que Christopher Hood va sistematitzar cap al 1991 va instal·lar als serveis educatius i culturals una gramàtica d’outputs mesurables, ràtios d’ocupació i cost per plaça. En un ensenyament reglat es pot discutir si aquesta lògica encaixa; en una escola de música, on bona part del valor rau en el vincle sostingut entre docent i alumne al llarg d’anys, la mètrica sovint captura el que és fàcil de comptar i deixa fora precisament el que justifica el servei. El gir ètic que Viena posa sobre la taula —que enllaça amb l’ètica de la cura de Joan Tronto i amb el New Public Service de Janet i Robert Denhardt, on l’administració serveix més que no pas «pilota»— és, en el fons, una temptativa de recuperar aquest residu no quantificable.

La crítica de López-Íñiguez apunta a un punt cec. Un sistema orientat a l’excel·lència identificable tendeix a fer visibles els alumnes que rendeixen dins dels seus paràmetres i a fer opacs els altres. L’ètica de la cura no demana abandonar l’exigència artística; demana preguntar-se qui queda fora del camp de visió institucional i per què.

El racionament com a política silenciosa

Aquí és on el discurs europeu topa amb la realitat administrativa de casa nostra. Barcelona ha obert la preinscripció per al curs 2026-2027 amb 672 places repartides entre les seves cinc escoles municipals de música. En una ciutat de més d’un milió i mig d’habitants, la xifra parla per si sola: l’accés a l’ensenyament musical públic no es regula tant per una política explícita com per una cua. I la cua és, ella mateixa, una decisió de política pública que sovint no s’admet com a tal.

Michael Lipsky ho va descriure fa quaranta anys amb una precisió que no ha envellit. Quan la demanda excedeix estructuralment els recursos, són els treballadors de primera línia —aquí, els equips directius i administratius dels centres— els qui, mitjançant sistemes de barem, sortejos i criteris de proximitat, acaben definint de facto qui rep el servei. La discrecionalitat de la burocràcia de carrer no és un defecte a extirpar; és el mecanisme real d’assignació quan el finançament no arriba. El problema no és que existeixi, sinó que opera sense que ningú n’assumeixi la responsabilitat política.

I té conseqüències distributives que Pierre Bourdieu hauria reconegut de seguida. L’escola de música és una institució de transmissió de capital cultural, i qui domina el criteri d’entrada domina, en part, qui l’acumula. Si les places són escasses i el barem premia la informació, la disponibilitat horària o la proximitat a certs barris, el racionament reprodueix desigualtats en lloc de corregir-les, tot sota una aparença de neutralitat procedimental.

Un model municipal amb bastida prima

La fragilitat de fons és pressupostària. La setmana passada, la Diputació de Tarragona va concedir a l’Ajuntament de Flix 33.941,85 euros per a la seva escola municipal de música, una xifra que cobreix el 14,99 % d’un cost elegible de 226.368 euros. La resta recau sobre el municipi i les famílies. El patró es repeteix arreu de Catalunya a través de les subvencions de la Generalitat als ens locals titulars d’escoles de música: aportacions per plaça sovint insuficients, de caràcter anual i discrecional, que deixen l’ajuntament com a garant últim d’un servei que no li correspon finançar en solitari.

El contrast comparat il·lumina el dèficit. Christopher Pollitt i Geert Bouckaert ens han ensenyat a llegir les reformes administratives com a trajectòries condicionades per la tradició institucional de cada estat. Als sistemes de Musikschuled’Àustria i Alemanya —no per casualitat l’amfitrió i el veïnat del simposi— el finançament dels Länder confereix a aquests centres una estabilitat i un reconeixement estatutari que el model espanyol, bastit sobre la voluntat municipal i la subvenció revisable, no ofereix. Parlar d’«horitzons ètics» té un cost d’entrada material: sense un sòl de finançament previsible, la deliberació sobre la justícia esdevé un exercici retòric.

Consideracions per a la direcció pública

Per a qui gestiona aquests serveis, el simposi de Viena convida a moure’s en dues direccions alhora. La primera és tècnica i incòmoda: fer explícit el racionament. Publicar la relació entre demanda i oferta, documentar les llistes d’espera, auditar qui accedeix i qui en queda exclòs segons renda i territori, i convertir el barem en un instrument de política d’accés en comptes d’un tràmit opac. El que no es mesura amb voluntat redistributiva acaba mesurant-se, per omissió, a favor de qui ja parteix amb avantatge.

La segona és de governança. Elinor Ostrom i, després, Tony Bovaird i John Alford van mostrar que molts serveis de proximitat no es «lliuren», sinó que es coprodueixen amb les famílies, les associacions musicals i el teixit local. Un model que reconegui aquesta coproducció —i que negociï un finançament plurianual estable entre Generalitat, diputacions i municipis en lloc de la subvenció anual— tindria més marge per plantejar-se de debò les preguntes que Viena posa sobre la taula. Mentre l’assignació depengui d’una cua i d’una subvenció revisable cada exercici, l’ètica de la cura seguirà sent un horitzó: visible, il·luminador i sistemàticament fora d’abast.

Fonts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *