El temps del pressupost i el temps de l’aula: notes sobre el finançament diferit de les escoles de música (27 de juliol de 2026)

Publicat el per

Fa pocs dies, el 21 de juliol, es va tancar el termini per sol·licitar una subvenció que, mirada amb atenció, diu més sobre la manera com l’administració catalana finança un servei que sobre els diners que hi destina. El Departament d’Educació i Formació Professional va publicar al DOGC 9702, el 7 de juliol de 2026, la convocatòria de subvencions als ens locals de Catalunya per al finançament de les escoles de música de la seva titularitat, dotada amb 7,4 milions d’euros ampliables. El detall rellevant no és la xifra: és que aquesta convocatòria correspon al curs 2024-2025. És a dir, un servei ja prestat, tancat i pagat pels ajuntaments fa més d’un any.

No és una anomalia puntual. La convocatòria immediatament anterior, aprovada per l’Ordre EDF/38/2025, de 18 de març de 2025, es referia al curs 2023-2024; i la que la precedia, la Resolució EDU/751/2024, publicada al DOGC el 14 de març de 2024, cobria el curs 2022-2023. El patró és estable: la Generalitat compensa la seva part del cost amb un desfasament aproximat de dos cursos. Val la pena aturar-s’hi, perquè aquesta asincronia entre el temps de l’aula i el temps del pressupost té conseqüències de gestió que sovint passen desapercebudes darrere de la discussió, més sonora, sobre la quantia.

Un servei que es presta abans de saber què costarà a qui el presta

Les escoles municipals de música són un dels exemples més nítids del que la doctrina anomena coresponsabilitat de finançament. El model històric, hereu de la LOGSE, es va concebre com un repartiment aproximat en terços entre la Generalitat, l’ajuntament titular i les famílies usuàries. Aquell equilibri es va trencar amb les retallades de la dècada passada —quan el Govern va arribar a plantejar la retirada de les ajudes a les escoles de música— i mai s’ha restituït del tot. Però el problema que interessa aquí no és quant aporta cadascú, sinó quan ho fa.

Un ajuntament que obre les portes de la seva escola al setembre contracta professorat, paga nòmines, manté un equipament i fixa unes quotes a les famílies sense conèixer encara l’import exacte que rebrà de la Generalitat per aquell curs. La subvenció s’atorga en règim de concurrència no competitiva, de manera que la quantia final depèn del nombre total de sol·licitants i de la dotació disponible: es reparteix un pastís de mida coneguda entre uns comensals que no ho són fins que es tanca el termini. L’ens local, doncs, assumeix el cost complet per endavant i espera la liquidació parcial dos anys després. En termes de gestió pública, això és una transferència neta de risc fiscal del nivell autonòmic al local, amb un cost financer implícit —el de bestreure durant vint-i-quatre mesos una despesa que, en teoria, és compartida.

El valor públic no espera la liquidació

Convé no reduir això a una queixa comptable. Si prenem seriosament el marc del valor públic de Mark Moore, la pregunta pertinent és si aquest disseny protegeix o erosiona allò que fa valuós el servei. Les escoles de música no són només centres formatius: són infraestructura d’accés cultural, sovint l’única porta d’entrada a la pràctica instrumental per a infants de famílies que no podrien pagar-la al mercat privat. La finalitat que la mateixa Generalitat atribueix a la subvenció és, textualment, «promoure i facilitar l’accés de l’alumnat a aquests ensenyaments artístics». Aquesta és la promesa de valor. El problema és que la incertesa i el retard del finançament la posen en tensió justament pel cantó de l’equitat.

Quan un ajuntament no sap què cobrarà ni quan, disposa de dos marges d’ajust, i tots dos són regressius. Pot apujar les quotes de les famílies per cobrir la part que la subvenció no acaba de garantir —i llavors el servei es fa menys accessible per a qui més el necessita— o pot retallar hores, plantilla o places, amb el mateix efecte. La decisió recau, a la pràctica, en les direccions dels centres i en els regidors d’educació i cultura: uns street-level bureaucrats, en el sentit de Lipsky, que exerceixen una discrecionalitat considerable no perquè el sistema els l’atorgui deliberadament, sinó perquè els l’imposa l’ambigüitat en què treballen. La política real d’accés a l’ensenyament musical no es decideix al DOGC; es decideix en la negociació d’un pressupost municipal que tapa forats amb previsions.

Implicacions per a la direcció pública

Hi ha aquí una lliçó que va més enllà de la música. La qualitat d’una política pública no depèn només de la suficiència dels recursos, sinó de la sincronia entre el cicle del servei i el cicle del finançament que el sosté. Un ajut correctament dotat però liquidat amb dos anys de retard genera, en la pràctica, els mateixos efectes que una infradotació: incertesa en la planificació, tresoreria tensionada i decisions d’accés preses sota pressió. Per a un gestor local, el marge de maniobra és estret però no nul. Passa per pressupostar amb escenaris conservadors la part autonòmica, per no comprometre estructura de plantilla contra ingressos no confirmats i per fer d’aquesta asincronia un argument explícit —i documentat— en la interlocució amb la Generalitat i amb les diputacions, que en molts casos actuen com a segon nivell de suport.

Per al nivell autonòmic, la reforma pendent és menys costosa del que sembla, perquè no exigeix necessàriament més diners sinó millor temporització: convocatòries plurianuals o de bestreta, mòduls per alumne coneguts abans de l’inici del curs, i un calendari que acompassi el pagament amb la prestació. Mentre el finançament arribi quan el servei ja és història, la coresponsabilitat continuarà sent, sobre el paper, un repartiment de costos i, sobre el terreny, una delegació de riscos cap avall. I la rendició de comptes, sense un calendari creïble, es queda en la forma sense arribar mai del tot a la substància.

Fonts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *