24 de juliol de 2026

El 7 de juliol el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya va publicar la convocatòria de subvencions als ens locals per al finançament de les seves escoles de música, amb una dotació de 7,4 milions d’euros i un termini de sol·licitud que es va tancar el 21 de juliol. Fins aquí, un tràmit administratiu més dins del calendari ordinari del Departament d’Educació i Formació Professional. El detall que mereix atenció és un altre: els diners que ara es reparteixen corresponen al curs 2024-2025, un curs escolar ja tancat feia setmanes quan es va obrir la finestra per demanar-los. I no és una anomalia puntual. Les bases reguladores vigents es van aprovar mitjançant l’Ordre EDF/38/2025, de 18 de març, referida encara al curs 2023-2024. El sistema arrossega, de manera estructural, un desfasament d’un a dos cursos entre la despesa efectiva i la transferència que hauria de compensar-la.

Convé situar la magnitud. La xarxa d’escoles municipals de música és un dels equipaments culturals i educatius de proximitat més consolidats del país, amb desenes de milers d’alumnes i una implantació territorial que el panel d’escoles municipals de música de la Diputació de Barcelona documenta amb detall des de fa anys. Aquests centres imparteixen ensenyaments no reglats, de titularitat majoritàriament municipal, i el seu sosteniment descansa sobre l’anomenat model dels tres terços: l’aportació de les famílies via quotes, la del municipi i la de la Generalitat. És un esquema de coresponsabilitat pensat per repartir la càrrega. El que ha passat en la pràctica és que un dels tres pilars s’ha anat aprimant fins a quedar reduït a una fracció testimonial del cost real per plaça, i el pes s’ha desplaçat cap a l’ajuntament i, en menor mesura, cap a la butxaca de les famílies.

Quan el temps administratiu no coincideix amb el temps del servei

El problema de fons no és tant la quantia com la temporalitat. Un ens local ha de contractar professorat, obrir el curs, pagar nòmines i mantenir instal·lacions al setembre; la subvenció que hi contribueix es liquida quan el curs ja és història. Per a un ajuntament petit o mitjà, que és la titularitat més freqüent d’aquestes escoles, aquest decalatge no és una incomoditat comptable: obliga a bestreure amb recursos propis la totalitat del servei i a esperar una compensació diferida i, sovint, incerta en el seu import final. La tresoreria municipal actua, de facto, com a entitat financera del sistema educatiu artístic.

Aquí la teoria de la gestió pública ofereix més d’una clau de lectura. La governança multinivell descriu com un servei el sosté una malla d’administracions amb competències encavalcades; el que la literatura adverteix és que aquestes arquitectures funcionen només si la coresponsabilitat es manté estable i previsible. Quan un dels nivells modula la seva aportació a conveniència pressupostària i la desplaça en el temps, no desapareix la despesa: es trasllada. El que s’ha produït en aquests anys és una municipalització silenciosa del cost d’una política que formalment continua sent compartida. La responsabilitat nominal segueix repartida entre tres; la responsabilitat efectiva s’ha concentrat en qui té menys marge fiscal per absorbir-la.

El valor públic no es mesura només en euros transferits

Val la pena recórrer a Mark Moore. Una escola municipal de música genera valor públic per vies que no queden capturades en la línia pressupostària de la subvenció: cohesió del teixit associatiu local, accés a la pràctica artística en municipis on no hi hauria altra oferta, projecció de la banda o la coral com a element identitari. Precisament perquè aquest valor és difús i poc quantificable, el servei és vulnerable quan el finançament superior es replega: ningú no tanca una escola de música d’un dia per l’altre, i aquesta resiliència aparent acaba jugant en contra seu. L’administració que es retira ho pot fer sense un cost polític immediat, perquè el municipi taparà el forat abans que el servei col·lapsi. La sostenibilitat del sistema es converteix, així, en una funció de la capacitat de resistència dels ajuntaments més que d’un compromís estable de qui hi hauria d’aportar la seva part.

Hi ha, encara, una qüestió de rendició de comptes que sovint passa desapercebuda. Un règim de subvenció de concurrència no competitiva, tramitada exclusivament per via electrònica a través de l’EACAT i justificada un cop tancat el curs, genera una càrrega administrativa considerable per a estructures municipals reduïdes. La Federació de Municipis de Catalunya ha vehiculat durant anys les demandes del món local en aquest àmbit, sense que el patró temporal s’hagi corregit de manera substantiva.

Implicacions per a la direcció pública

Per a qui gestiona aquests serveis, el marge d’actuació és estret però real. La primera prioritat és de tresoreria: dissenyar la programació pressupostària plurianual assumint que la transferència arribarà amb retard, i no consignar-la com un ingrés del mateix exercici en què es genera la despesa, per no comprometre la liquiditat. Segona, la documentació. Atès que la justificació es tramita amb el curs tancat, mantenir un registre robust i traçable de matrícula, hores lectives i costos de personal des del primer dia del curs redueix el risc de minoracions en la fase de comprovació.

Més enllà de la gestió quotidiana, la lliçó és de disseny institucional. Un model de tres terços que a la pràctica funciona com un model d’un terç i mig no és sostenible perquè es fingeixi que continua sent tripartit. La direcció pública local té aquí un argument tècnic, no només reivindicatiu, per exigir que la revisió de les bases reguladores incorpori dos elements avui absents: la sincronització del calendari de la convocatòria amb el curs que finança i un mòdul per alumne actualitzat i predictible que permeti planificar. Sense això, cada setembre continuarà obrint-se una escola que ningú no sap encara amb quins diners es tancarà.

Fonts

• Convocatòria de subvencions als ens locals per al finançament de les escoles de música, curs 2024-2025 (CIDO – Diputació de Barcelona)
• Ordre EDF/38/2025, de 18 de març, bases reguladores per al curs 2023-2024 (CIDO – Diputació de Barcelona)
• Subvencions per al finançament de les escoles de música d’ens locals (Departament d’Educació i Formació Professional)
• Panel d’escoles municipals de música a la província de Barcelona (Diputació de Barcelona)
• Subvencions per al finançament de les escoles de música titularitat dels ens locals (Federació de Municipis de Catalunya)