Governar allò que no és universitat ni escola: el desplegament de la Llei d’ensenyaments artístics superiors

Publicat el per

Els ensenyaments artístics superiors han viscut durant dècades en una mena d’interregne institucional. No són universitat, tot i que atorguen títols equivalents al grau i al màster; no són formació professional, tot i que en comparteixen l’orientació cap a l’exercici d’un ofici. Aquesta condició fronterera, que la literatura sobre organitzacions descriuria com un third space administratiu, ha estat font tant de flexibilitat com de precarietat. La Llei 1/2024, de 7 de juny, que regula aquests ensenyaments i n’ordena les equivalències, va néixer precisament per resoldre aquesta ambigüitat. El seu desplegament reglamentari, que avança aquest 2026 a un ritme desigual, és el que ara mereix l’atenció del gestor públic.

El full de ruta el fixa el Real Decreto 611/2025, de 8 de juliol, en vigor des del 10 de juliol de l’any passat, que estableix un calendari d’implantació escalonat fins al 2027. La lògica és la d’una transició ordenada: primer l’adaptació del Consell Superior d’Ensenyaments Artístics, després els reials decrets dels títols professionals, més endavant l’ordenació dels graus i màsters i el registre estatal de títols, i finalment les condicions dels centres i l’estatut de l’estudiantat. El primer fruit tangible d’aquesta seqüència ha estat el Real Decreto 452/2026, de 3 de juny, publicat al BOE el 5 de juny, que reordena els ensenyaments professionals d’arts plàstiques i disseny amb cicles de grau mitjà de 1.600 hores i de grau superior de 2.000, mòduls d’empleabilitat i processos digitals, i modalitats semipresencial i virtual.

Una arquitectura que encara s’ha de decidir

Aquí és on el debat deixa de ser tècnic. El desplegament normatiu no és neutre respecte del model institucional que en resultarà, i el nus de la qüestió és si aquests estudis han d’aspirar a integrar-se dins la universitat o consolidar-se com a règim propi. La llei opta pel règim especial —una via intermèdia que reconeix autonomia i equiparació sense subsumir els conservatoris i les escoles superiors dins l’estructura universitària. No és una decisió obvia. Com adverteix una anàlisi publicada a Universidad, sí, l’aparell universitari, amb la seva càrrega burocràtica i jeràrquica, resulta poc propici a fomentar la creativitat artística; però la via del règim especial arrossega el risc contrari, el d’una autonomia proclamada que es queda a mitges si no s’acompanya de la dotació pressupostària que exigeixen les ràtios reduïdes de professor per alumne pròpies d’aquests estudis.

El risc, en termes de teoria organitzativa, és l’isomorfisme mimètic descrit per DiMaggio i Powell: copiar les formes de la universitat —crèdits ECTS, recerca, categories de professorat— sense els recursos ni la cultura que les fan viables. Un títol de grau que no vagi acompanyat de les condicions materials que el sustenten esdevé una etiqueta buida, i la promesa de prestigi acaba erosionant la mateixa legitimitat que volia construir.

El plànol català: coordinar sense manar

A Catalunya la discussió té una traducció institucional pròpia. Un informe recent impulsat des del CoNCA, glossat el 22 de juny per Jordi Font Cardona, diagnostica que l’educació artística superior es troba partida entre dos ordenaments insuficients —l’universitari i el de les escoles superiors— i proposa una Universitat de les Arts que unifiqui l’oferta, juntament amb una coordinació executiva entre departaments del Govern i un full de ruta compartit amb els centres i el teixit professional. La proposta, més enllà del seu encert, il·lumina un problema clàssic de la governança pública: el de la coordinació horitzontal. Els ensenyaments artístics toquen educació, cultura i, sovint, ocupació, i cap d’aquests departaments els governa del tot.

La temptació administrativa és resoldre-ho amb un nou òrgan. Però crear una estructura no equival a crear capacitat de coordinació, i la història de la gestió pública és plena d’organismes de coordinació que van acabar essent un actor més a coordinar. El que aquí està en joc no és tant una caixa nova a l’organigrama com la definició de qui té l’autoritat última sobre un àmbit que, per naturalesa, desborda els límits sectorials.

Implicacions per a la direcció pública

Per a qui gestiona, el desplegament de la Llei 1/2024 planteja tres feines que no admeten demora. La primera és de calendari: els terminis del Real Decreto 611/2025 obliguen les administracions autonòmiques a adaptar centres, professorat i procediments d’equivalència en finestres estretes, i el retard en l’ordenació dels graus i màsters —prevista abans del 30 de setembre— condicionarà tot el que ve després. La segona és pressupostària, i és la més incòmoda: sense un reconeixement explícit del cost diferencial d’aquests estudis, l’autonomia que la llei promet quedarà desmentida pels números.

Queda una tercera consideració, potser la decisiva, que és de valor públic en el sentit de Mark Moore. On es genera el valor d’aquests ensenyaments? Si la resposta és l’homologació acadèmica, el camí és imitar la universitat; si és la inserció professional en un sector cultural fràgil, la mètrica ha de ser una altra i el disseny institucional també. La normativa que ara es desplega encara no ha triat del tot, i aquesta indefinició no és un detall tècnic: és la decisió de fons que el gestor haurà d’ajudar a resoldre, sabent que cada reial decret que s’aprova la va tancant una mica més.

Fonts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *