Quan una xarxa que agrupa unes 6.000 escoles de música i art, 170.000 professionals i quatre milions d’alumnes decideix reunir-se per parlar d’ètica, val la pena prendre-ho com un senyal de maduresa institucional. L’European Music School Union (EMU) —el paraigua que federa vint-i-sis associacions nacionals del continent— ha convocat per als dies 25 i 26 de setembre de 2026, a la mdw de Viena, el 4t European Music and Art School Symposium sota el títol «The Ethical Horizons of Music and Art Schools». L’enunciat no és casual: interpel·la allò que en aquests centres es considera just, bo, equitatiu i exigible. És, en el fons, una manera de dir que la qualitat d’una escola de música no s’esgota en els seus resultats artístics ni en els seus comptes.
Un fet menor amb una lectura major
El programa vienès reuneix l’EMU amb la conferència austríaca de conservatoris (KOMU) i els centres municipals de Viena, i s’articula al voltant de dues conferències que fixen bé el terreny. Alexandra Kertz-Welzel, de la Ludwig-Maximilians-Universität de Munic, hi presenta «Educating for an uncertain future», sobre la dimensió ètica de la missió social d’aquestes institucions; Guadalupe López-Íñiguez, de la Sibelius Academy de Hèlsinki, hi porta «Musically gifted children, exceptionalised and erased», una crítica a com la categoria de «talent» distribueix atenció, recursos i reconeixement. Que un fòrum sectorial elevi aquestes preguntes al centre de la seva agenda diu força sobre on situa avui el sector europeu la frontera de la seva legitimitat.
Per a qui dirigeix serveis públics, l’interès no rau en el congrés en si sinó en el desplaçament que representa. Durant dècades, el debat sobre les escoles de música s’ha mogut sobretot en el terreny dels inputs —qui paga, quant costa la plaça, com es reparteix la subvenció— i dels outputs mesurables. L’aposta per l’ètica trasllada el focus a un pla més incòmode: el de la qualitat relacional del servei, allà on es juga bona part del que l’administració promet i on, precisament, el control jeràrquic arriba pitjor.
La classe d’instrument com a frontera de decisió
Poques prestacions públiques concentren tanta discrecionalitat en un espai tan reduït com la lliçó individual d’instrument. Michael Lipsky va descriure fa temps la figura del street-level bureaucrat: el professional que, en el contacte directe amb el ciutadà i lluny de la mirada del superior, acaba definint amb les seves decisions quotidianes la política pública real, aquella que l’usuari experimenta de debò. El docent d’una escola de música n’és un exemple gairebé de manual. Decideix qui avança i a quin ritme, quina exigència és raonable, quan una família ha d’entendre que el seu fill «no té condicions». Aquestes microdecisions, sumades, dibuixen el perfil efectiu del servei molt més que qualsevol reglament.
Aquí és on la conferència de López-Íñiguez pica os. La noció de «dotació» o «talent» sembla una descripció objectiva i sovint és una construcció social. Pierre Bourdieu ho va argumentar amb duresa: allò que anomenem do sol ser capital cultural heretat, la familiaritat amb un llenguatge —el de la música culta occidental— que uns infants respiren a casa i altres han de conquerir des de zero. Quan una escola pública organitza l’accés, l’itinerari i el prestigi intern al voltant del talent presumpte, corre el risc de convertir un privilegi d’origen en un mèrit reconegut, i de fer-ho amb la seva autoritat institucional. La reproducció, en termes bourdieans, no necessita mala fe; li’n basta amb procediments que semblin neutrals.
La tensió entre totes dues lents és productiva. Lipsky ens diu que l’equitat es decideix, en última instància, en el criteri del professional; Bourdieu ens adverteix que aquest criteri no és mai innocent, perquè el docent també és portador d’un habitus i d’una idea del que val. Cap normativa resol del tot aquest doble filtre. Però ignorar-lo —fer com si l’avaluació musical fos pura tècnica— és la manera més segura de perpetuar-lo.
Governar la relació, no només el servei
El que proposa implícitament l’agenda de Viena connecta amb el New Public Service de Janet i Robert Denhardt: l’administració no «serveix clients» ni «pilota» des de dalt, sinó que serveix ciutadans i cultiva un vincle amb valor cívic. Traduït a una escola de música, vol dir assumir que l’ètica de la cura no és un suplement amable sinó una dimensió avaluable de la qualitat, tan legítima com la ràtio d’alumnes o la taxa d’abandonament.
De tot plegat se’n deriven consideracions operatives concretes per a la direcció pública, i sobretot per a xarxes com la de les escoles municipals catalanes que agrupa l’ACEM, on la titularitat local i la gestió sovint externalitzada multipliquen els actors amb capacitat de decisió. La primera és fer visible la discrecionalitat en comptes de negar-la: dotar el professorat de criteris compartits d’admissió i progressió, i espais de deliberació sobre casos, redueix l’arbitrarietat sense burocratitzar el vincle. La segona, incorporar indicadors relacionals —permanència de l’alumnat vulnerable, diversitat social i de repertori, experiència viscuda de les famílies— als sistemes de qualitat que avui encara pesen massa cap als inputs econòmics, com recorda l’anàlisi de l’estat de la qüestió de les escoles municipals de la demarcació de Barcelona. I una tercera, més delicada: revisar el llenguatge institucional del talent, perquè les paraules amb què una administració nomena els seus usuaris acaben conformant qui s’hi sent convidat i qui en queda, com diu López-Íñiguez, esborrat.
Res d’això exigeix més pressupost; exigeix, més aviat, una idea més exigent del que significa fer bé aquesta feina. El simpòsium de Viena no oferirà receptes, i probablement és millor així. El seu valor és recordar que, en un servei on la relació és el producte, l’ètica no és el marc del debat: n’és el contingut.