La professió abans que el sistema: què implica un marc europeu comú de formació del professorat de música

Publicat el per

Divendres, 7 d’agost de 2026

El 16 de juliol es va publicar un document que, tot i la seva aparença tècnica, toca el moll de l’os de qualsevol política d’ensenyaments artístics: les TEAM Learning Outcomes for Music Teacher Education in Europe, un marc de referència de vint-i-cinc descriptors —vint de nuclears i cinc de transversals— que descriu allò que hauria de saber i saber fer un docent de música en acabar la seva formació inicial. El text és el producte visible del projecte TEAM (Teacher Education Academy for Music), una xarxa paneuropea de recerca i desenvolupament activa entre 2023 i 2026, coordinada per la Universitat de Potsdam i finançada amb 1,5 milions d’euros sota el programa Erasmus+ Teacher Academies. Hi participen una quinzena d’institucions d’una dotzena de països, amb socis associats d’una vintena més.

L’interès del document no rau en la seva extensió, sinó en la seva ambició normalitzadora. Els descriptors s’han redactat com a imperatius breus en segona persona, integren competència musical i competència pedagògica en un mateix enunciat i, sobretot, ofereixen —diu el text— un únic conjunt vàlid tant per al mestre generalista com per a l’especialista, compatible amb els marcs locals ja existents. És, en el fons, una temptativa de dotar Europa d’un llenguatge comú sobre què significa estar preparat per ensenyar música. I val la pena aturar-s’hi perquè la iniciativa no és aïllada: conviu amb el comitè SCHEME, que agrupa l’AEC, l’EAS i la EMU per harmonitzar l’educació musical europea al llarg de tot l’itinerari formatiu, de la primera infància a l’aprenentatge al llarg de la vida.

La convergència com a mètode

Convé llegir aquest moviment amb les lents de la gestió pública comparada. Pollitt i Bouckaert van descriure fa temps com les reformes administratives europees oscil·len entre la convergència del discurs i la persistència de la divergència en la pràctica: els països adopten un vocabulari compartit —qualitat, resultats, competències— mentre les seves trajectòries institucionals segueixen camins força diferents. El marc TEAM encaixa exactament en aquesta dinàmica. No és una directiva ni imposa res; opera per la via tova de la coordinació, un registre que B. Guy Peters associa al disseny institucional per persuasió i emulació més que per mandat. La Unió no pot legislar sobre com forma cada estat els seus mestres, però pot finançar la construcció d’un estàndard prou atractiu perquè els sistemes nacionals hi convergeixin voluntàriament.

Aquí apareix un mecanisme que la sociologia de les organitzacions coneix bé: l’isomorfisme normatiu, la tendència de les institucions d’un mateix camp professional a assemblar-se perquè comparteixen credencials, xarxes i referents. Un catàleg europeu de resultats d’aprenentatge és, precisament, una màquina d’isomorfisme normatiu. Homogeneïtza el que s’espera del docent i, per aquesta via, el que s’exigeix a qui el forma. El benefici és evident en termes de mobilitat i de reconeixement mutu. El risc, menys visible, és que l’estàndard acabi definint no només un mínim compartit sinó també un sostre implícit del que es considera bona docència.

El límit del descriptor

I és aquí on cal introduir una tensió. Michael Lipsky va mostrar que els serveis públics es realitzen, en última instància, en la discrecionalitat del treballador de carrer —el mestre a l’aula, el professor d’instrument a la cabina d’assaig—, i que aquesta discrecionalitat no és una imperfecció del sistema sinó la seva condició de funcionament. Cap descriptor, per fi que estigui redactat, captura la decisió que pren un professor de violoncel quan tria esperar tres compassos abans de corregir un alumne. Un marc de competències pot orientar la formació; no pot substituir el judici professional que després l’omple de contingut. El repte de qualsevol autoritat educativa que adopti aquests instruments és sostenir-los sense convertir-los en una graella de compliment que erosioni l’autonomia que precisament volen enfortir.

Hi ha, a més, una qüestió d’abast que afecta directament el nostre àmbit. El projecte TEAM mira primàriament el docent de música de l’escola reglada, el classroom teacher. L’escola de música —municipal, no reglada, amb un professorat sovint vinculat a la pràctica instrumental i a perfils professionals diversos— hi queda només parcialment reflectida. La professora d’un centre de la xarxa que representa l’ACEM no encaixa del tot en el motlle pensat per al mestre generalista d’aula. Aquesta frontera no és un detall administratiu: és el punt on un marc europeu concebut per a l’ensenyament reglat es troba amb una realitat, la de les escoles de música, que en molts països —Catalunya inclosa— viu sota una lògica de titularitat i de qualificació diferent.

Consideracions per a la direcció pública catalana

Per a qui dirigeix política educativa a Catalunya, l’aparició d’aquests marcs no és una notícia neutra que es pugui ignorar fins que arribi transposada. La participació espanyola en espais com la trobada regional Onda Latina de la EMU, celebrada a Ginebra l’abril passat, indica que la conversa ja és en marxa i que la posició catalana s’hi construirà tant si s’hi intervé activament com si no. Convindria, per tant, decidir amb criteri propi què s’agafa i què es matisa. La feina que el projecte FORMMUS de la UAB va identificar —l’absència de fòrums que revisin de manera sistemàtica la formació musical del professorat al sistema universitari català— és exactament el buit que un marc extern tendeix a omplir per defecte si ningú no el disputa des de dins.

L’operativa raonable no passa per adoptar el marc TEAM al peu de la lletra ni per descartar-lo com a estrany a la nostra tradició. Passa per fer-lo dialogar amb els dispositius propis: les competències de sortida de l’ESMUC, la formació contínua que el Departament ofereix al professorat de les escoles de música i el debat, encara pendent, sobre quin perfil i quina qualificació exigim a qui ensenya música fora de l’escola reglada. Un estàndard europeu ben llegit és una oportunitat per ordenar aquesta conversa. Mal llegit, és una plantilla que decideix per nosaltres allò que hauríem de decidir amb coneixement del territori.

Fonts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *