La fragmentació institucional de l’educació artística superior

Publicat el per

Hi ha polítiques que arriben tard a la seva pròpia institucionalització. L’educació artística superior a Catalunya és una d’aquestes: forma titulats de nivell equivalent al de grau i màster des de fa dècades, però encara no ha resolt la pregunta bàsica de quina mena d’organització és ni sota quin règim s’ha de governar. El debat, latent durant anys, ha tornat al primer pla aquesta primavera. El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts va dedicar una jornada a presentar quatre estudis sobre la formació i la professionalització artística al país, i el material va servir de base a una anàlisi pública que reclamava, sense embuts, reformar la governança d’aquests ensenyaments per dotar-los d’autonomia i d’un règim propi. Setmanes després, el Govern creava una Comissió Interdepartamental per reforçar la presència de les arts i la cultura a l’educació. Dos moviments propers en el temps que, tanmateix, no apunten exactament al mateix problema.

Un títol equivalent, un estatut ambigu

El marc estatal va donar un pas important amb la Llei 1/2024, de 7 de juny, que regula les enseñanzas artísticas superiors i n’ordena les equivalències. La norma va néixer amb un suport parlamentari ampli i amb la voluntat declarada d’elevar el reconeixement social d’uns estudis que sovint es perceben com a menors respecte als universitaris. Ara bé, la fórmula escollida arrossega una tensió de fons. Els títols segueixen sent equivalents —no idèntics— als de grau i màster, i l’accés al doctorat continua depenent de convenis amb universitats. Com ha assenyalat l’anàlisi acadèmica del sector, el resultat és un model heterogeni difícil de categoritzar: alguns conservatoris i escoles superiors resten sota l’ordenament educatiu no universitari mentre determinades universitats ja imparteixen aquestes disciplines pel seu compte.

Aquesta ambigüitat no és un detall tècnic. En termes de la teoria de les organitzacions, parlem d’una institucionalització incompleta: una activitat que ha adquirit legitimitat social i acreditació formal, però que no disposa encara de la forma organitzativa estable que li correspondria. L’estudiant obté un títol que val tant com un grau a efectes professionals; el professorat, en canvi, no gaudeix del mateix estatut ni de les mateixes vies de recerca que el seu homòleg universitari. La discrepància entre el que el títol promet cap enfora i el que l’estructura ofereix cap endins és, precisament, el que erosiona la promesa de valor públic que la reforma volia enfortir.

La fragmentació com a problema de governança

El nus del assumpte és jurisdiccional. L’educació artística superior viu partida entre dos ordenaments —el universitari, regit per la LOSU, i el de les escoles superiors, ancorat en la tradició LOE-LOMLOE— amb règims de personal, autonomia i garantia de qualitat que no acaben de casar. Aquí és on la lectura de la governança pública resulta més útil que la de la gestió de centre. No es tracta que una escola determinada funcioni millor o pitjor, sinó que el sistema no disposa d’una estructura comuna que articuli departaments compartits, postgraus i doctorat propi. Falta, en definitiva, l’esglaó institucional que faci d’aquestes escoles un conjunt i no una suma de casos aïllats.

La proposta que circula amb més força —el model de Universitat de les Arts, ben assentat en diversos països europeus— no és una etiqueta cosmètica. Implica dotar el sector d’un règim específic amb capacitat normativa sobre el currículum i la gestió, i coordinar de manera executiva els departaments d’Educació i de Recerca i Universitats amb l’agència de qualitat, l’AQU. Dit d’una altra manera: convertir una competència repartida en una responsabilitat clara. El repte clàssic de tota governança multinivell és que la coordinació té cost i que ningú no vol assumir-lo si el reconeixement polític és difús; per això les solucions purament col·laboratives, sense una seu institucional que respongui del resultat, tendeixen a diluir-se.

No confondre dos debats

Convé no barrejar el que la conjuntura tendeix a ajuntar. La nova Comissió Interdepartamental, presidida per Cultura amb la vicepresidència d’Educació i Formació Professional i la participació de Recerca i Universitats, s’ocupa sobretot de reforçar les pràctiques artístiques dins l’ensenyament obligatori. Les seves dades són notables: el 58,4% dels centres educatius van incorporar projectes artístics el curs 2024-2025, amb prop de sis mil iniciatives i 2,6 milions d’euros mobilitzats en ajuts, una progressió clara respecte del 52% i els 4.800 projectes del curs anterior. És una política d’accés a la cultura valuosa i mesurable, i el fet que s’articuli mitjançant un òrgan interdepartamental estable diu força a favor de la maduresa administrativa amb què s’aborda.

Però portar les arts a l’aula de primària i governar les institucions que formen els professionals de les arts són coses diferents. La primera és una política de contingut educatiu; la segona, una qüestió d’arquitectura institucional. Que les dues comparteixin departaments i calendari no vol dir que la segona quedi resolta perquè la primera avanci. El risc, ben conegut en gestió pública, és que la visibilitat d’una iniciativa amb bones xifres acabi substituint el treball més ingrat —i menys lluït— de redissenyar l’estructura de fons.

Implicacions per a la direcció pública

Per a qui dirigeix en aquest àmbit, l’agenda operativa és força concreta. Cal decidir la forma jurídica abans que el discurs, perquè l’estatut del professorat, la capacitat de recerca i l’autonomia de gestió no es resolen amb declaracions sinó amb règim. Cal, també, dotar l’AQU d’un marc d’avaluació pensat per a la naturalesa d’aquests estudis, on la producció artística té un pes que els indicadors universitaris convencionals no capturen bé; una rendició de comptes mal calibrada legitima menys que la que s’absté. I convé no oblidar la dimensió comparada: els models europeus de universitat de les arts ofereixen precedents contrastats que estalvien assajar des de zero.

Al capdavall, el que l’aparició quasi simultània de l’informe del CoNCA i de la comissió interdepartamental posa de manifest és una finestra d’oportunitat que no sol quedar oberta gaire temps. La coincidència d’un diagnòstic tècnic solvent, una voluntat política declarada i un marc estatal recent és el moment en què les reformes institucionals es fan o s’ajornen indefinidament. Decidir si l’educació artística superior tindrà casa pròpia o continuarà de lloguer entre dos ordenaments és, ara mateix, menys una qüestió de recursos que de determinació administrativa.

Fonts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *