12 d’agost de 2026

A finals de setembre, la Universitat de Música i Arts Escèniques de Viena acollirà el quart Simposi Europeu d’Escoles de Música i Art, convocat per la European Music School Union (EMU) sota el títol «The Ethical Horizons of Music and Art Schools». El plantejament és inusual per a una trobada del sector: en lloc de girar entorn de la sostenibilitat pressupostària o de les xifres de matrícula, el simposi es proposa examinar «qüestions relacionades amb allò que es podria considerar correcte, bo, just i obligatori» dins d’aquestes institucions. Que una xarxa que agrupa 26 associacions nacionals, unes 6.000 escoles, 170.000 professionals i quatre milions d’estudiants dediqui la seva cita bianual de recerca a la deliberació moral —i no a l’eficiència— mereix una lectura des de la direcció pública. No és un gir cap a l’abstracció filosòfica; és el reconeixement que bona part del que decideix la qualitat d’aquests serveis passa en zones que cap indicador copsa bé.

Un servei que es juga en el criteri de qui l’imparteix

Les ponències inaugurals delimiten el terreny amb precisió. Alexandra Kertz-Welzel, de la Ludwig-Maximilians de Munic i autora de Rethinking Music Education and Social Change, parlarà de «les dimensions ètiques de la missió social» de l’escola davant un futur incert; Guadalupe López-Íñiguez, de la Universitat de les Arts d’Hèlsinki, ho farà sobre l’ètica de la cura aplicada als infants amb talent musical, sovint —adverteix— «excepcionalitzats i esborrats» pels mateixos dispositius que diuen protegir-los. Dos accents distints, una mateixa constatació de fons: l’escola de música lliura el seu valor en la relació concreta entre un docent i un aprenent, i és allà, no en el reglament, on es decideix qui rep atenció, quina, i amb quin criteri.

Aquesta és, exactament, la matèria que Michael Lipsky va conceptualitzar fa dècades amb la noció de street-level bureaucracy. El professorat d’una escola de música és un cas gairebé de manual de burocràcia de carrer: opera amb autonomia elevada, en interaccions difícilment observables, i converteix cada decisió quotidiana —a qui empeny, a qui conté, com reparteix un temps limitat— en política pública de facto. La discrecionalitat no és aquí una anomalia a suprimir sinó la condició mateixa del servei. El problema de gestió que se’n deriva no és com eliminar-la, sinó com orientar-la sense ofegar-la. I és davant d’aquest problema que l’aparell de la Nova Gestió Pública mostra els seus límits. La graella d’indicadors, d’objectius quantificats i de control per resultats que Christopher Hood va sistematitzar tendeix a mesurar el que es deixa mesurar —hores, ràtios, superació de proves— i a deixar en l’ombra allò que Kertz-Welzel i López-Íñiguez situen al centre. Quan la mètrica esdevé l’única llengua de la rendició de comptes, l’ètica de la cura es torna invisible i, per tant, prescindible.

De la prestació a la relació

Hi ha un marc que encaixa millor amb el que el simposi vienès posa sobre la taula. Janet i Robert Denhardt, en formular el New Public Service, van desplaçar l’eix des del ciutadà-client cap al ciutadà com a titular de drets i partícip d’una comunitat de valors; el gestor no «condueix» ni «rema», sinó que serveix i facilita la deliberació sobre l’interès públic. Traduït a l’escola de música, això vol dir que la institució no és un proveïdor de classes que un usuari consumeix, sinó un node de vida cultural compartida —el que l’EMU anomena, sense eufemismes, el «cor cultural d’una comunitat». La distinció té conseqüències operatives: una direcció que assumeix el New Public Service prioritza processos de participació, transparència sobre els criteris d’admissió i mecanismes de veu per a famílies i alumnat, i no només taulers de control d’ocupació de places.

L’advertència de López-Íñiguez sobre l’alumnat «excepcionalitzat» afegeix una capa que convé no esquivar. Els dispositius de detecció del talent, quan operen sense contrapès, reprodueixen desigualtats d’origen: seleccionen, de fet, els qui ja arriben amb el capital cultural que Pierre Bourdieu descrivia com a heretat i naturalitzada. L’escola que es vol justa ha de vigilar que la seva pròpia excel·lència no funcioni com a mecanisme de tancament social. Aquí l’ètica deixa de ser un ornament del discurs i esdevé un criteri de disseny de la política d’accés.

Implicacions per a la direcció pública catalana

El debat europeu no és forà. A Catalunya, la xarxa d’escoles municipals —de titularitat local i vocació de proximitat— comparteix bona part dels dilemes que Viena posa nom, tal com recull l’estat de la qüestió que l’ACEM ha publicat sobre la demarcació de Barcelona. I la resposta institucional més interessant dels darrers mesos no ha estat normativa sinó formativa: l’ESMUC ha estrenat un Màster en pedagogia musical que aspira a dotar el músic expert d’una formació «pràctica, innovadora i basada en el coneixement aplicat de les ciències de l’educació». Llegit amb la lent de Lipsky, és una peça de gestió de primer ordre: si la qualitat del servei viu en la discrecionalitat del docent, invertir en el criteri professional d’aquest docent és la palanca de govern més eficaç de què disposa l’administració —més que un indicador addicional.

Per a qui dirigeix, la conclusió operativa és incòmoda però nítida. Governar bé una escola de música exigeix conviure amb allò que no es pot tabular. Demana instruments de rendició de comptes que combinin la dada amb la deliberació col·legiada sobre casos, que protegeixin l’autonomia del professorat alhora que en fan explícits els criteris, i que tractin l’equitat d’accés com una decisió de disseny i no com un resultat esperat. El simposi vienès, en definitiva, no proposa afegir ètica a la gestió: recorda que en aquests serveis la gestió sempre ha estat, sense dir-ho, una forma d’ètica aplicada.

Fonts

• EMSS 2026 — «The Ethical Horizons of Music and Art Schools» (European Music School Union)
• Welcome to EMU — dades de la xarxa europea
• Alexandra Kertz-Welzel, Rethinking Music Education and Social Change (Oxford University Press)
• Guadalupe López-Íñiguez, «The Politics of Care in the Education of Children Gifted for Music» (Oxford Handbook of Care in Music Education)
• ACEM — «Estat de la qüestió de les Escoles municipals de música. Demarcació de Barcelona»
• ACEM — L’ESMUC llança el Màster en pedagogia musical